SENTINT UN ROSSINYOL
Gisela Bellsolà:

-Rossinyol de la boscúria;
jo com tu só enyoradís;
ta dolcíssima cantúria
me recorda el paradís.

Allà un matí l'aprengueres,
lo primer matí del món;
de totes les primaveres
tu bevies-la a la font.

Tu cantares-li l'albada
a nostra mare gentil,
la primera matinada
del primer festós abril.

Oh!, quina alba, l'alba aquella
de la vida i de la llum!
Tota flor era poncella,
tota flaire era perfum.

No hi havia en l'hort eruga,
ni en lo cor hi havia fel,
lo front no tenia arruga,
ni nuvolades lo cel.

Rafael Subirachs:

-Del matí la clara estrella
dava conversa a la flor,
a la reina la donzella
del carrer al mirador.

I de l'estrella i la rosa
lo trobador eres tu,
i encara ta albada hermosa
no l'ha escarnida ningú.

Gisela Bellsolà i Rafael Subirachs:

-Vora la Font de la vida,
digue'm, qui te la dictà?
¿Fou l'estrellada florida
sota els peus de Jehovà?

¿Fou la celístia que esfulla
sa cabellera entre els pins,
vora el riu que es desembulla
de sos rinxos argentins?

¿Foren uns ulls mig desclosos
o el somni primer d'un cor,
o dels dos primers esposos
l'enyorament i l'amor?

¿L'enyorament d'ell, al veure's
tan sol en un hort tan ric?
¿L'amor dels dos, com les heures
al trobar son arbre amic,

al beure un bes en sos llavis
o una mirada en sos ulls,
quan del cor de nostres avis
eren blancs encara els fulls?

Rafael Subirachs:

-Mes los càntics que recordes
no són càntics terrenals;
brollarien de les cordes
de les arpes celestials.

¿Potser les escoltes ara
si del cel blau, a la nit,
quelcom ne traspua encara
dels concerts de l'infinit?

Rafael Subirachs: i cor de dones:

-¿D'aqueixa hora de misteri
melodiosos ressons
amb què dalt de l'hemisferi
se bressen astres i móns?

cor de dones:

-Tal volta culls l'harmonia
que plou del cel florejat,
per conhort de qui en somnia
tan enfora desterrat.

Rossinyol, canta i refila,
de ta veu amb lo fil d'or
notes i notes enfila
d'alegria o de tristor;

cor de dones i homes:

-melodies que rossolen
i aleteigs de serafí,
perles fines que rodolen
o cauen en rajolí;

Gisela Bellsolà i Rafael Subirachs, cor de dones i homes:

-murmuri dolç de fullatges
besoteigs d'aigües i flors,
misteriosos llenguatges
de les ànimes i els cors.

Tu ets l'arpa que li restava
quan per Adam ací al món
ai!, la ditxa s'estroncava
com les aigües d'una font.

D'aquella Font de la vida
sols tu en guardes la remor
en ta passada esllanguida
que fa plorar de tristor.

Mes, en tos plors d'enyorança
de l'Edem que se'ns tancà
jo sento el cant d'esperança
del que Déu nos obrirà.

Trobador de la boscúria,
jo com tu só enyoradís;
ta dolcíssima cantúria
me transporta al paradís.