En el panorama musical de qualsevol país amb unes característiques socials, culturals i històriques semblants a Catalunya, hi ha uns creadors que, partint de la cultura tradicional pròpia de la seva terra, nodreixen les seves obres amb elements d´una obra col.lectiva que honora el poble a que pertanyen. En les cançons de Rafael Subirachs els reflexes d´aquesta realitat són notables ja que una part de la seva obra està composta de la seva pròpia música, i una altra part de la reunió en cicles musicals complerts amb els textos més representatius d´alguns dels grans poetes catalans contemporanis: Joan Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Josep Caner i Carles Riba, del Segle d'Or català: Francesc de la Via, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March i del període romàntic: Jacint Verdaguer.

És evident que l'obra de Subirachs és un programa d'acció a l'entorn de la Paraula i la Música. La seva proposta queda pal.lesa en un manifest dedicat als amics de la Fundació Boris Vian i publicat en el programa de mà del recital que l'artista va donar al Teatre Municipal de Perpinyà el 14 de febrer de 1997, que aquí reproduim:

LA NOVA MELODIA / EL NOU LIED

Una cançó és una melodia i unes paraules essencialment.

Es proposa de desenvolupar un sistema personal de composició de cançons en relació amb els seus elements constituents -poesia i melodia: cant, i armonia: acompanyament.

Per a integrar millor el conjunt instrumental amb el cant es necessita partir de la dramatització i poetització de l'acompanyament i guardar l'estricte respecte i fidelitat en el fons i forma poètiques: vers, estrofa, estructura del poema, peus rítmics..., la melodia i el cant.

Es tracta d'evitar, també, tan com sigui possible, una successió a-dramatitzada d'acords dintre d'un tempo que proposi el cantant per tal que no disminueixi l'expressivitat dramàtica de l'acompanyament, i no disolgui el misteri de la interpretació i de la comunicació de la cançó.

Es tracta, doncs, de definir un espai de creació musical fonamentat amb la "cançó eterna" que m'agradaria que s'identifiqués com "la nova melodia" o "el nou lied", evolució que trobaria les seves arrels a Catalunya, per exemple, en la Nova Cançó, els chansonniers dels anys 60-70 i, també, els grans compositors romàntics i post-romàntics dels segles divuitè, dinovè i primera meitad del segle vint, per als qui la melodia i el lied era l'entroncament de la música pura amb la música popular del seu país i una expressió de la seva cultura musical nacional. Seria desitjable que la Nova Cançó i la cançó popular moderna evolucionés en aquest sentit i direcció, i ajudés a consolidar un testimoni actual de l'existència en dignitat dels pobles a través de la seva cultura musical i en la representació de la seva pròpia peculiaritat, identitat o idiosincràsia.

L'aprofondiment en el coneixement del fet lingüístic i poètic seria essencial per al compositor i el cantant que acceptessin el repte de la nova melodia o el nou lied. Un poema actual fonamentat en uns principis sòlids, ètics i estètics, i arrelat a la tradició de la cultura de la paraula, hauria de fornir els textos d'aquestes obres proposades. No tots els textos són aptes ni ofereixen la mateixa força constitutiva per esdevenir el fonament textual d'una d'aquestes obres. La qualitat del verb és indispensable, però, també, l'oportunitat del testimoni idiosincràtic concorrent, és a dir, encara que sigui una poesia totalment nova, que sigui un text atemporal, actual o fet a la manera d'un estil antic, que sigui un poema re-escrit o transformat, abans que res hauria de ser un poema nou i vigent alhora. És important reivindicar la interacció entre els músics i els poetes per cercar aquestes noves obres que haurien d'ambicionar, almenys, ser el testimoni compartit i solidari del nostre temps i del nostre esforç per integrar i comunicar el passat i el present i amb projecció de futur. Aquestes obres serien observades i considerades dintre d'una unitat integradora de gènere intel.ligible i susceptible d'ésser reconegudes entre els pobles i els pobles reconeguts en ells mateixos.

Amb tot, seria desitjable que cadascú mantingués la fidelitat a la seva pròpia llengua i cultura sense deixar-se temptar per les transgressions interessades i dubtoses envers la cultura musical d'altres pobles que, per tant, són part de l'expressió íntima i profunda d'altres latituds i geografies.

Finalment, aquestes cançons haurien de contenir, amb força, l'experiència vital d'aquells que, en sentiment de pertinença a la comunitat que volen servir o de la qual formen part, les conreen amb rigor del primer al darrer compàs i del primer al darrer vers, com un sonet o una tanka perfectes.